10. Senyors, pestes i heretges

La Baixa Edat Mitjana (XI-XV)

Ací tens un mapa d’Europa a principis del segle XIV (1328). Aparèixen països, però l’estructura política d’aquests regnes medievals dista molt del que hui en dia nosaltres entenem per “país”.

L’estructura política feudal

Dins d’un regne, el territori estava fragmentat en unitats conegudes com senyorius. Per fer-se una idea de quina era la superfície d’aquests senyorius no cal calfar-se molt el cap: a Espanya, el territori actual de cada municipi era a l’Edat Mijtana un senyoriu.

Dins del senyoriu, el poder de governar (la jurisdicció) era detentat pel senyor. Cosa a part era la propietat de les terres: el senyor podia tenir propietats (o no) dins del senyoriu.

Atenent a quí era el senyor feudal del senyoriu, hi havien tres tipus de senyorius:

Senyoriu laic: El titular del senyoriu era un noble (duc, compte, etc.).

Senyoriu eclesiàstic: El titular del senyoriu eren els cures d’una església, els monjos, les monges o els flares d’un monestir o convent, etc.

Senyoriu de reialenc: El titular del senyoriu era el mateix rei.

Un mateix “senyor” podia ser titular de molts senyorius alhora.

Els poders del senyor

Dins del seu senyoriu, el senyor podia fer pràcticament de tot:

Establia les lleis: és a dir, ell era el màxim poder legislatiu.

Aplicaba les lleis: A més ell era el jutge suprem. Les penes imposades pel senyor anaven des de multes fins a càstigs físics i execucions. A la Corona de Castella era costum que les penes fossen aplicades en un lloc concret: una columna de pedra anomenada “Rollo”. Aquest és el rollo de Vinuesa (Soria).

FONT: José Luis Filipo Cabana

Establia tipus d’impostos i els cobrava: aquests impostos els podia cobrar en forma de jornades de treball, quantitats de collita, animals, diners, etc.

Establia monopolis i els cobrava: Un monopoli és un privilegi legal que consisteix en que en un espai determinat, només un proveedor té dret a vendre un tipus de producte o servei. Per exemple, el monopoli del vinagre implicava que dins del senyoriu, només el venedor autoritzat pel senyor podia vendre eixe producte. Dins dels senyorius els senyors establien tot tipus de monopolis que els rentaven bones quantitats de diners: monopoli de la venda de vi, de la sal, del vinagre, etc. I també de serveis: el monopoli de la mòlta (“molienda”) de blat, de la premsa d’olives (oli), dels forns de pa, etc.

Establia aduanes: Un senyor podia imposar el pagament d’una quantitat si algú volia passar per les seues terres (creuar un pont, per exemple) o entrar en una ciutat sotmesa a la seua jurisdicció (entrar a València amb un carro de blat, per exemple).

I així un llarguísim etcètera.

D’aquesta forma, encara que un senyor no posseïra ni un pam de terra dins del seu senyoriu, només exercint la seua jurisdicció (poder jurisdiccional) ja es treia un bon grapat de diners.

La pervivència del poder jurisdiccional dels senyors feudals va ser molt prolongada en el temps…

– Investiga en la següent font (senyorius jurisdiccionals valencians) i contesta:

A quí pertanyia la jurisdicció de la teua localitat?

A quí pertanyia la jurisdicció dels pobles veïns al teu?

– Pensa: el Rei, podia cobrar rendes jurisdiccionals dins del senyoriu d’un noble?

– En què creus tu que gastaven els nobles i el clergat el producte dels seus senyorius?