La Pesta Negra

A l’any 1347 va caure sobre Europa occidental una epidèmia que s’estima que va acabar amb més del  25% de la població del continent. Ací tenim el testimoni de primera má de Giovanni Bocaccio, escriptor que va sobreviure a l’epidèmia:

Dic, doncs, que ja havien els anys de la fructífera Encarnació del Fill de Déu arribat al nombre de 1348 quan a l’egrègia ciutat de Florència, nobilíssima entre totes les altres ciutats d’Itàlia, va arribar la mortífera pesta que […] havia començat alguns anys abans a l’Orient […]. I no valent contra ella cap saber ni providència humana (com la neteja de la ciutat de moltes immundícies ordenada pels encarregats d’això ni la prohibició d’entrar-hi a tots els malalts i els molts consells donats per conservar la salubritat) ni valent tampoc les humils súpliques dirigides a Déu per les persones devotes […], al principi de la primavera de l’any abans esmentat va començar horriblement i en sorprenent manera a mostrar els seus dolorosos efectes. […] en el seu començament naixien als homes ia les dones igualment a les engonals o sota les aixelles, certes inflors les quals creixien algunes fins a la mida d’una poma i altres d’un ou […]. I de les dues dites parts del cos, en poc espai de temps començava la pestífera buba [inflor] a estendre a qualsevol de les seues parts indiferentment, i immediatament començava l’aspecte de l’aquesta malaltia a canviar-se en taques negres o lívides que apareixien a molts en els braços i per les cuixes i en qualsevol part del cos, a uns grans i rares ia altres menudes i abundants. I així com la buba havia sigut i seguia sent indici certísim de mort futura, el mateix eren aquestes taques a qui els sobrevenien. I per curar tal malaltia no semblava que valgués ni aprofités consell de metge o virtut de medicina alguna; així, […] no només eren pocs els que curaven sinó que quasi tots abans del tercer dia de l’aparició dels senyals abans esmentades, qui abans, qui després, i la majoria sense alguna febre o un altre accident, morien. I aquesta pestilència va tenir més força perquè […] no solament el parlar i el tractar amb els malalts donava als sans malaltia o motiu de mort comú, sinó també el tocar els draps o qualsevol altra cosa que hagués sigut tocada o usada per aquells malalts […].

Giovanni Bocaccio. El Decameró. 1353

– Bocaccio va descriure molt acuradament la malaltia. Llig el text de baix i resumeix a la teua llibreta les fases de la pesta.

Una característica de la pesta, jo diria, és que semblava gairebé dissenyada a propòsit per maximitzar el terror. […] En qualsevol cas, la pesta és excepcionalment virulenta per la seua capacitat per col·lapsar el sistema immunològic del cos. Després d’una picada infecciosa, hi ha un període d’incubació, generalment d’un a sis dies, i després apareixen els símptomes clàssics -l’inici- llançant la primera etapa de la pesta bubònica.

Així, en el lloc de la picada de puça apareix el que s’anomena un carboncle o ampolla negra gangrenosa, envoltada per marques de color roig. […] Però també, juntament amb ella, apareix una febre alta i calfreds, mal de cap molt fort, nàusees i vòmits i símptomes generals de tipus gripal; després de la qual cosa el pacient passa a la segona etapa de la pesta bubònica, quan aquesta envaeix (els bacteris envaeixen) el sistema limfàtic i es filtren als ganglis limfàtics.

Un parell de dies després, els anomenats “bubons” (que són el símptoma que dóna a la malaltia seu nom, pesta bubònica), apareixen. Aquests són una inflamació infectada dels ganglis limfàtics, una massa dura de la mida d’una taronja sota de la pell. El lloc del bubó varia, segons el lloc de la picada infecciosa. Si una puça pica a les cames, el bubó és generalment a l’engonal. Si les puces per contra picassen als braços, el bubó apareixeria en l’aixella o al coll. En qualsevol cas, […] el dolor causat pels bubons era tan violent que les víctimes es llançaven des de les teulades o [als rius] per escapar d’ell. […] el cos del malalt i totes les seues excrecions -orina, la suor, la respiració- expel·lien una pudor insuportable.

Vull que recordem quan deshumanitzants eren els símptomes de la pesta, i això és tremendament important per entendre la forma en que les societats van experimentar el seu esclat. En la tercera etapa, el bacteri allibera una toxina molt potent, i aquesta circula a través del torrent sanguini; i és la toxina la que mata. Ataca els teixits, causant el trencament dels vasos sanguinis, donant lloc a punts subcutanis de color porpra, els anomenats “senyals” de la pesta. […] reben aquest nom a causa de que es pensava que eren com els signes, és a dir, els senyals de la ira de Déu, la ira que el portava a aniquilar al seu poble amb la pesta.

La toxina inicia la fase sèptica d’aquesta malaltia, que causa una ràpida degeneració dels músculs del cor, dels ronyons, els nervis i el sistema nerviós central, i això condueix a símptomes com ara ulls injectats en sang, prostració en general, febre, nàusees, mal de cap sever, i dany neurològic progressiu que es manifesta per trastorns de la parla, marxa vacil·lant, trastorns psíquics i demència. Veiem una altra vegada com aquesta malaltia és terriblement deshumanitzadora i atroç. I porta a continuació al deliri i el coma. De vegades també provoca la gangrena de les extremitats i això pot, de fet, ser l’origen del terme “Mort Negra”.

[…]

La mort ocorria en aproximadament la meitat dels casos en uns pocs dies, encara que alguns dels afectats agonitzaven durant tres o quatre setmanes, després de les quals una xicoteta minoria iniciava una lenta recuperació.

SNOWDEN, Frank: Epidemics in Western Europe since 1600. Open Yale Courses, Conferència 3.

– Investiga i elabora una llista de les principals pandèmies que han afectat històricament a la teua comarca.

Yersinia Pestis

Al 1894 el microbiòleg Alexandre Yersin va ser enviat a Hong Kong per l’Institut Pasteur de París per tal d’investigar el que pareixia altre brot d’una vella malaltia: la pesta negra. Yersin va identificar el bacteri, va establir quins animalets eren els vectors de transmisió (les rates) i el que és més important, va desenvolupar un suero per a curar-la.

Amb la invenció dels antibiòtics als anys 40 del segle XX, la pesta negra va quedar (quasi) completament dominada.

 

 

Anuncis