La noblesa baixmedieval

A més de jurisdiccions, els nobles podien posseir terres. De fet, juntament amb l’Esglèsia, en tota l’Europa medieval ells eren els que poseien la major part de les terres cultivables. Amb molta freqüencia, la jurisdicció es superposava a la propietat (encara que no necessàriament era sempre així).

Els camperols que treballaven les terres dels senyors ho feien en condicions molt diverses, depenent del regne, la comarca i les circumstàncies. Els que pitjor ho passaven eren els camperols anomenats serfs: més endavant parlarem d’ells.

En allò referit a les relacions entre ells, els nobles continuaven funcionant com sempre ho havien fet: a base de fidelitats estrictament personals.

Tots els grans nobles tenien al seu servei el seu propi exèrcit particular. Aquests “caballers” i “escuders”, en realitat guerrers sense propietats, depenien del seu senyor i del botí que pogueren aconseguir lluitant al seu servei.

Sto Domingo de Silos.jpg

Guerrers dormint. Monasteri de Silos.

A la seua vegada, els grans nobles devien fidelitat a nobles encara més grans que ells i que en el passat havien beneficiat al seu llinatge.

Dins d’aquest embolic de fidelitats, el rei era un noble més, encara que molt poderós. Però ull, el seu poder s’assentava en les rendes del seus senyorius jurisdiccionals i territorials.

Així, quan un rei volia dur a terme una campanya militar d’envergadura, forçosament tenia que comptar amb la “col·laboració” d’altres nobles. I aquests nobles podien acudir (o no) bàsicament per dues raons: fidelitat i… botí.

El cas del Regne de Balansiya

Al 1237 el rei de la Corona d’Aragó Jaume I estava en plena campanya militar contra el regne musulmà de València. I les coses li estaven anant prou bé. Havia conquerit ja un bon grapat de terres al sud de l’Ebre, i encara tenia per davant la millor part del “pastel”: Balansiya (Valencia) i tots els territoris al sud de la gran ciutat.

Tocava començar a repartir el botí entre tots els nobles que havian participat en la llarga campanya militar. El botí a repartir era tan gran (terres, aldees, pobles, ciutats, etc.) que per tal de que no hi hagera malentesos,  ho va deixar per escrit en tota una succesió de documents coneguts com “El Llibre del Repartiment”. Ací tens un fragment transcrit:

Captura de pantalla 2017-07-20 a las 10.42.48.png

Una jovada era una mesura de superfície que equivalia a la quantitat de terra que podien arar un parell de mules en un dia. Un rahal era una explotació agrícola més xicoteta que una alqueria, que era molt més gran. Doncs bé, açò és el que els va tocar (de moment) als guerrers de Montpellier. El seu senyor feudal directe era el mateix rei Jaume.

adca4m.jpg

Jaume I entrant victoriós a València. Castell d’Alcañiz (s. XIII).

 

Però en aquesta macro-operació de conquesta i botí van participar cavallers de pràcticament tota Europa:

Captura de pantalla 2017-07-20 a las 11.20.14.png

Protegint el llinatge: el privilegi de vinculació

La base de qualsevol casa nobiliària en última instància eren les rendes derivades dels seus senyorius. Doncs bé, per tal de protegir el patrimoni del llinatge, els nobles podien vincular les terres: això volia dir que les terres vinculades no es podien vendre, encara que el noble (o algú dels seus succesors) vullguera. Això sí, en qualsevol moment podien vincular-se més terres i fer així més gran el patrimoni o “mayorazgo”, que passava en herència directament al fill de més edat.

– Imagina’t una casa nobiliaria vinculant terres durant segles. Com seria el seu patrimoni?

Hui en dia vincular terres és il·legal. Però encara han arribat al segle XXI els ecos dels “mayorazgos” castellans medievals més grans.

– Averigua (per damunt damunt) quin és el patrimoni actual (només en terres) de la Casa de Alba.

Anuncis