L’espiritualitat medieval

Les heretgies

Com hem vist a la rebel·lió de Wat Tyler, a l’Edat Mitjana la rebel·lia social, per a legitimar-se, adoptava el llenguatge de la religió. I com a reacció, les classes dominants, per tal de lluitar contra eixa rebel·lia, també empraven eixe codi simbòlic/ideològic.

– Imagina’t que als temps de la rebel·lio de Wat Tyler (1381), fores l’arquebisbe de Canterbury. Escriu la rèplica que hauries donat a les paraules de John Ball.

Eren els tribunals de l’Església els que decidien quan una manifestació religiosa estava dins de la “legalitat” o no. Si consideraven que estava fora, eixa manifestació era calificada com “heretgia” i els seus seguidors, heretges.

– En un món a on l’alt clergat era riquíssim, imagina una idea o proclama que haguera pogut ser perseguida per “herètica”.

El càstig per heretgia podia ser brutal: mort a la foguera. I els bens dels condemnats passaven al tribunal corresponent.

berruguete detalle.png

Santo Domingo presidint un Auto de Fe (detall). Pedro Berruguete, 1495. Museo del Prado.

Als regnes ubicats a Itàlia i la Península Ibèrica, aquests tribunals adquiriren una estructura permanent i cada vegada més poderosa: eren els Tribunals de la Santa Inquisició.

Aquests tribunals tenien competència per a perseguir delictes relacionats amb la moral i la religió pertot arreu. Això volia dir que els inquisidors podien actuar dins de senyorius que no eren seus.

L’ordre dels frares dominics era habitualment l’encarregada d’aquests tribunals.

Pedro_Berruguete_Saint_Dominic_Presiding_over_an_Auto-da-fe_1495.jpg

Els delictes perseguits eren en definitiva tots el que implicassen la divulgació d’idees o comportaments que l’Església considerés fora de l’ortodòxia cristiana: doctrines religioses igualitaristes, proclamacions (públiques o privades) contra la legitimitat de les jerarquies nobiliàries i eclesiàstiques, etc.

També era considerat delicte greu el fet d’haver-se convertit al cristianisme per conveniència i continuar practicant el judaisme o la fe musulmana en secret.

I també eren perseguits i castigats per la Inquisició els costums privats considerats immorals (homosexualitat) o fins i tot sospitosos.

Per suposat, invocar al dimoni era objecte de persecució, pero no només per la Inquisició. De fet, la immensa majoria de dones executades per bruixes a Europa NO foren processades per la Inquisició.

Captura de pantalla 2017-07-23 a las 18.01.42.png

Per tal de ser investigat pel Santo Oficio, bastava amb una denúncia anònima. El temps d’empresonament a l’espera de judici era indefinit. Mentrestant als interrogatoris era perfectament vàlida la tortura. (Empresonament indefinit i tortura no eren mètodes exclusius de La Inquisició, ni molt menys).

– Quins delictes NO podien ser perseguits i jutjats per la Inquisició?

Nicolau Aymerich va ser un inquisidor català que va dirigir l’organització a la Corona d’Aragó. Tal era el creixement de la Santa Inquisició que al 1376 Aymerich va escriure (en llatí) un manual  per a inquisidors: el Directorium Inquisitorum, traduït i copiat a diverses llengües.Captura de pantalla 2017-07-23 a las 17.56.23.png

Captura de pantalla 2017-07-23 a las 18.26.53.png

* “familiares” s’empra com sinònim de “empleats”.

– A on anaven a parar els diners de les multes imposades pel Santo Oficio?

– Els inquisidors, podien acceptar “regals”?

Un monestir per dins

Anem a veure totes aquestes qüestions a través d’una obra de ficció: la pel·lícula “El Nom de la Rosa” (1986), basada al llibre homònim de l’escriptor Umberto Eco. En ella es recrea una història de ficció, però està magníficament bé ambientada. L’acció es desenvolupa al segle XIV, a un monestir al cor d’Europa.

vlcsnap-2017-07-22-15h12m38s743.png

Les croades

Dins d’aquest univers mental, l’Islam era considerat una xacra contra la que havia que lluitar. Així, a finals del segle XI una expedició comandada fonamentalment per cavallers francesos es va dirigir a la conquesta de Jerusalem.

En eixe moment, Jerusalem feia ja 400 anys que formava part de l’Imperi Àrab.

Carte_de_la_premiere_croisade.jpg

La primera de les croades va culminar a juliol de l’any 1099 amb la presa de Jerusalem. L’exèrcit croat era en realitat una amalgama de nobles feudals amb els seus exèrcits particulars buscant…

– Llig el text i pensa: que anaven buscant els croats a “Terra Santa”?

“Els nostres pelegrins, entrats en la ciutat, perseguien i mataven als sarraïns fins al temple de Salomó, on ells s’havien agrupat i des d’on van enfrontar als nostres el combat més ferm durant tota la jornada, fins al punt que el temple sencer brillava amb la seua sang. Al final, després d’haver enfonsat als pagans, els nostres es van apoderar al temple d’un gran nombre de dones i nens i van matar o van deixar amb vida als que els plaïa. … Els croats es van estendre de seguida per tota la ciutat, apoderant-se de l’or, la plata, els cavalls, els muls, i saquejant les cases que vessaven de riqueses. Després, completament feliços i plorant d’alegria, van anar a adorar el sepulcre del nostre salvador Jesús i van pagar el seu deute amb ell.”

Cronista anònim de la toma de Jerusalén, citat per LE GOFF, Jaques: La Baja Edad Media. Madrid, Siglo XXI, 1980 (10ª ed.), p. 128.

La presència de la noblesa feudal europea a “Terra Santa” es va prolongar fins a finals del segle XIII, quan la fortalesa d’Acre va caure en mans musulmanes. Durant aquests dos segles allí es van establir senyorius feudals i es van lliurar guerres a tres i quatre bandes tenint com a protagonistes Bizanci, els sultans fatimies (Egipte), els turcs seljucides (Irak), i els nobles feudals europeus (els croats).

Krak_des_Chevaliers_01.jpg

Crac dels Cavallers. Fortalesa dels croats als voltants de Tartus, Siria. FONT: Bernard Gagnon

– Esbrina per què Jerusalem era (i és) una ciutat santa per a cristians, musulmans i jueus.

L’antijudaisme

Per al cristianisme medieval els altres “infidels” per antonomàsia eren els jueus. Disseminats en xicotetes comunitats per totes les ciutats del Mediterrani des de temps de l’Imperi Romà, sempre es mantingueren fidels a la seua religió.

Les arrels culturals de l’antisemitisme cristià són antics. A l’Europa medieval, aquesta minoria religiosa va ser marginada, estigmatitzada i cada vegada més desprotegida per les autoritats.

Ací tens una xilografia germana del segle XV (Frankfurt 1451). Les persones representades són de religió jueva. Aquest tipus de representacions de la comunitat jueva eren habituals a l’època en pràctiment tota Europa. L’animal és un porc (tabú per a jueus i musulmans).

– Descriu la imatge. 

– Amb quina intenció es va elaborar i distribuir aquesta xilografia?

Captura de pantalla 2020-02-05 a las 17.56.36.jpg

Xilografia germana, segle XV. FONT: FUCHS, Eduard: Die Juden in der Karikatur: Ein Beitrag zur Kulturgeschichte. München, 1921

– Per què es permetia la distribució d’aquest tipus de representacions?

En aquest “caldo de cultivo” els atacs contra les comunitats jueves no es van fer esperar. A més aquests atacs eren cada vegada més atrevits i més freqüents.

Als regnes de la Península Ibèrica, el paroxisme va arribar al 1391, quan de manera quasi simultània foren atacades les aljames (barris jueus) de les principals ciutats de la Corona de Castella i la Corona d’Aragó.

València no va ser una excepció:

Quant als jueus, exclosos de la vida política i marginats de la social, el seu protagonisme econòmic els va atraure l’hostilitat dels cristians, tant dels competidors en el món del comerç i del crèdit, com de la clientela atenallada pel deute. […]

El clima de tensió antisemita es pot detectar en les ordres municipals de 1385, que prohibeixen tirar pedres als jueus que es creuassen amb la processó del Corpus […] Poc després sobrevindria la catàstrofe. Les notícies de l’assalt de la jueria de Sevilla, el juny de 1391, […] es propagaren ràpidament per tota la península i actuaren d’espurna de nous avalots a tot arreu […] A València, l’ona expansiva arribà el diumenge 9 de juliol. Tot va començar […] amb una provocació infantil: una colla d’uns quaranta o cinquanta adolescents, portant un penó blau amb una creu blanca cosida i algunes creus de canya, es plantaren davant un dels portals de la jueria i comminaren els jueus a batejar-se o, “si no, tots moririen, així com era estat fet en Castella”. […] una gran multitud de gent, davant la impotència o la inoperància de les autoritats locals […], assaltà la jueria […]. L’agressió, en la qual participaren vagabunds, delinqüents i aventurers de pas per la ciutat (“hòmens acordats de galeres, hòmens alcavots e altres vagabunts, hòmens de poca e pobra condició”), però també cavallers, ciutadans, menestrals i eclesiàstics, se saldà amb la mort de més de dos-cents jueus i el bateig forçós dels supervivents, inclòs el mateix rabí, Isaac Perfet. L’aljama de València, que comptava amb uns tres mil habitants i era una de les més importants de la corona, deixà d’existir per a sempre després de l’avalot.
Els fets de la capital no tardarien a reproduir-se per tot el país: l’endemà mateix, a migdia, era assaltada la jueria d’Alzira i, poques hores després, la de Xàtiva, seguida al cap d’uns dies per les de Borriana, Morella i Sant Mateu. En altres jueries, com les de Castelló, Vila-real, Gandia, Alacant, Elx i Oriola, no hi hagué violència física, però els seus habitants es van veure obligats igualment a convertir-se en massa o a fugir.

FONT: FURIÓ, A. (1995) Història del País Valencià. Valencia: Alfons el Magnànim, pp. 148-150.

– Una de cada quinze persones jueves va ser assassinada el 9 de juliol de 1391 a València.  Calcula actualment quantes vides costaria una matança semblant al teu poble.

Llig el text:

Más espectacular quizás fue la conversión de Salomón ha-Levi (c. 1351-1435), uno de los judíos más ricos e influyentes de Burgos, rabino de aquella comunidad, gran conocedor de los textos talmúdicos y rabínicos; dominaba también perfectamente la filosofía escolástica, la teología y la astronomía. Después de leer y meditar la Guía de los descarriados de Maimónides, la Suma de santo Tomás de Aquino, el Pugio fidei de Ramón Martí y las obras de Abner de Burgos, se convenció -nos dice él- de que el cristianismo era la verdadera religión. Se bautizó el 21 de julio de 1390, junto con sus hermanos, Pedro Suárez y Alvar García, su hija y sus cuatro hijos; en cambio, su esposa Juana murió judía poco después. A raíz de su conversión, Salomón ha-Levi cambió su nombre por el de Pablo de Santa María, ya que, como perteneciente a la tribu de Leví, decía ser de la misma estirpe que la Virgen María. De él desciende la poderosa familia burgalesa de los Santa María o Cartagena. Después de su conversión, Pablo de Santa María pasó algunos años en la Universidad de París, donde se doctoró en Teología. Por sus capacidades y dotes para el sermón destacó rápidamente como prominente eclesiástico. Fue nombrado obispo de Cartagena en 1405 y arzobispo de Burgos en 1415. Muerto el rey Enrique III, formó parte del Consejo Real que rigió los destinos de Castilla en nombre de la regente Doña Catalina de Lancaster y fue tutor del heredero al trono, el futuro Juan II.

Joseph PÉREZ: Los judíos en España. Marcial Pons, 2005, pp. 99-100

– Com va ser la vida de Salomón ha-Levi després de convertir-se al cristianisme?

– Per què creus tu que Salomón ha-Levi es va convertir al cristianisme?