L’espiritualitat medieval

Les heretgies

Com hem vist a la rebelió de Wat Tyler, a l’Edat Mitjana la rebelia social, per a legitimar-se, adoptava el llenguatge de la religió. I com a reacció, les classes dominants, per tal de lluitar contra eixa rebelia, també empraven eixe codi idelògic.

Eren els tribunals de l’Esglèsia els que decidien quan una manifestació religiosa estava dins de la “legalitat” o no. Si consideraven que estava fora, eixa manifestació era calificada com “heretgia” i els seus seguidors, heretges.

El càstig podia ser brutal: mort a la foguera. I els bens dels condemnats passaven a l’Esglèsia.

berruguete detalle.png

Santo Domingo presidiendo un Auto de Fe (detalle). Pedro Berruguete, 1495. Museo del Prado.

Als regnes ubicats a Itàlia i la Península Ibèrica, aquests tribunals adquiriren una estructura permanent i cada vegada més poderosa: eren els Tribunals de la Santa Inquisició.

Aquests tribunals tenien competència per a perseguir delictes relacionats amb la moral i la religió pertot arreu. Això volia dir que els inquisidors podien actuar dins de senyorius que no eren seus.

L’ordre dels flares dominics era habitualment l’encarregada d’aquests tribunals.

Pedro_Berruguete_Saint_Dominic_Presiding_over_an_Auto-da-fe_1495.jpg

Els delictes perseguits eren en definitiva tots el que implicasen la divulgació d’idees o comportaments que l’Esglèsia considerés fora de l’ortodòxia cristiana: doctrines religioses igualitaristes, proclamacions (públiques o privades) contra la legimitat de les jerarquies nobiliàries i eclesiàstiques, etc.

També eren perseguits i castigats per la Inquisició els costums privats considerats inmorals o fins i tot sospitosos.

Captura de pantalla 2017-07-23 a las 18.01.42.png

Per tal de ser investigat pel Santo Oficio, bastava amb una denúncia anònima. El temps d’empresonament a l’espera de judici era indefinit. Mentrestant als interrogatoris era perfectament vàlida la tortura. (Empresonament idefinit i tortura no eren métodes exclusius de La Inquisició, ni molt menys).

Nicolau Aymerich va ser un inquisidor català que va dirigir l’organització a la Corona d’Aragó. Tal era el creixement de la Santa Inquisició que al 1376 Aymerich va escriure (en llatí) un manual  per a inquisidors: el Directorium Inquisitorum, traduït i copiat a diverses llengües.Captura de pantalla 2017-07-23 a las 17.56.23.png

Captura de pantalla 2017-07-23 a las 18.26.53.png

* “familiares” s’empra com sinònim de “empleats”.

– On anaven a parar els diners de les multes impostes pel Santo Oficio?

– Els inquisidors, podien acceptar “regals”?

Un monestir per dins

Anem a veure totes aquestes qüestions a través d’una obra de ficció: la pel·licula “El Nom de la Rosa” (1986), basada al llibre homònim de l’escriptor Umberto Eco. En ella es recrea una història de ficció, pero està magníficament bé ambientada. L’acció es desenvolupa al segle XIV, a un monestir al cor d’Europa.

vlcsnap-2017-07-22-15h12m38s743.png

Les croades

Dins d’aquest univers mental, l’Islam era considerat una xacra contra la que havia que lluitar. Així, a finals del segle XI una expedició comandada fonamentalment per cavallers francesos es va dirigir a la conquesta de Jerusalem.

En eixe moment, Jerusalem feia ja 400 anys que formava part de l’Imperi Àrab.

Carte_de_la_premiere_croisade.jpg

La primera de les croades va culminar a juliol de l’any 1099 amb la presa de Jerusalem. L’exèrcit croat era en realitat una amalgama de nobles feudals amb els seus exèrcits particulars buscant…

– Llig el text i pensa: que anaven buscant els croats a “Terra Santa”?

“Els nostres pelegrins, entrats en la ciutat, perseguien i mataven als sarraïns fins al temple de Salomó, on ells s’havien agrupat i des d’on van enfrontar als nostres el combat més ferm durant tota la jornada, fins al punt que el temple sencer brillava amb la seua sang. Al final, després d’haver enfonsat als pagans, els nostres es van apoderar al temple d’un gran nombre de dones i nens i van matar o van deixar amb vida als que els plaïa. … Els croats es van estendre de seguida per tota la ciutat, apoderant-se de l’or, la plata, els cavalls, els muls, i saquejant les cases que vessaven de riqueses. Després, completament feliços i plorant d’alegria, van anar a adorar el sepulcre del nostre salvador Jesus i van pagar el seu deute amb ell.”

Cronista anònim de la toma de Jerusalén, citat por LE GOFF, Jaques: La Baja Edad Media. Madrid, Siglo XXI, 1980 (10ª ed.), p. 128.

La presència de la noblesa feudal europea a “Terra Santa” es va prolongar fins a finals del segle XIII, quan la fortalesa d’Acre va caure en mans musulmanes. Durant aquests dos segles allí es van establir senyorius feudals i es van lliurar guerres a tres i quatre bandes tenint com a protagonistes Bizanci, els sultans fatimies (Egipte), els turcs seljucides (Irak), i els nobles feudals europeus (els croats).

Krak_des_Chevaliers_01.jpg

Crac dels Cavallers. Fortalesa dels croats als voltants de Tartus, Siria. FONT: Bernard Gagnon

– Esbrina per què Jerusalem era (i és) una ciutat santa per a cristians, musulmans i jueus.

L’antijudaisme

Per al cristianisme medieval els altres “infidels” per antonomàsia eren els jueus. Disseminats en xicotetes comunitats per totes les ciutats del Mediterrani des de temps de l’Imperi Romà, sempre es mantingueren fidels a la seua religió.

Els arrels culturals de l’antisemitisme cristià són antics. A l’Europa medieval, aquesta minoria religiosa va ser marginada, estigmatitzada i cada vegada més desprotegida per les autoritats.

Ací tens una xilografia germana del segle XV en la que s’insulta i denigra al col·lectiu jueu. Aquest tipus de representacions de la comunitat jueva eren habituals a l’època en pràctiment tota Europa.

Judensau_Blockbuch.jpg

Xilografia germana, segle XV. FONT: Eduard Fuchs: Die Juden in der Karikatur: ein Beitrag zur Kulturgeschichte. Nachdr. d. Ausg. München, Langen, 1921

En aquest “caldo de cultivo” els atacs contra les comunitats jueves no es van fer esperar. A més aquests atacs eren cada vegada més atrevits i més freqüents.

Als regnes de la Península Ibèrica, el paroxisme va arribar al 1391, quan de manera quasi simultània foren atacades les aljames (barris jueus) de les principals ciutats de la Corona de Castella i la Corona d’Aragó.

València no va ser una excepció; el barri jueu va ser salvatgement assaltat i saquejat. Desprès de l’ona d’assasinats (consentits per les autoritats) les famílies jueves que sobreviviren abandonaren la ciutat per a sempre.

L’única manera d’escapar de l’antijudaisme era… deixar de ser jueu. Moltes famílies jueves optaren per la conversió al cristianisme com a única via per a protegir-se de la violència religiosa:

Más espectacular quizás fue la conversión de Salomón ha-Levi (c. 1351-1435), uno de los judíos más ricos e influyentes de Burgos, rabino de aquella comunidad, gran conocedor de los textos talmúdicos y rabínicos; dominaba también perfectamente la filosofía escolástica, la teología y la astronomía. Después de leer y meditar la Guía de los descarriados de Maimónides, la Suma de santo Tomás de Aquino, el Pugio fidei de Ramón Martí y las obras de Abner de Burgos, se convenció -nos dice él- de que el cristianismo era la verdadera religión. Se bautizó el 21 de julio de 1390, junto con sus hermanos, Pedro Suárez y Alvar García, su hija y sus cuatro hijos; en cambio, su esposa Juana murió judía poco después. A raíz de su conversión, Salomón ha-Levi cambió su nombre por el de Pablo de Santa María, ya que, como perteneciente a la tribu de Leví, decía ser de la misma estirpe que la Virgen María. De él desciende la poderosa familia burgalesa de los Santa María o Cartagena. Después de su conversión, Pablo de Santa María pasó algunos años en la Universidad de París, donde se doctoró en Teología. Por sus capacidades y dotes para el sermón destacó rápidamente como prominente eclesiástico. Fue nombrado obispo de Cartagena en 1405 y arzobispo de Burgos en 1415. Muerto el rey Enrique III, formó parte del Consejo Real que rigió los destinos de Castilla en nombre de la regente Doña Catalina de Lancaster y fue tutor del heredero al trono, el futuro Juan II.

Joseph PÉREZ: Los judíos en España. Marcial Pons, 2005, pp. 99-100

– Creus que la conversió de Salomón ha-Levi va ser sincera? Per què?

 

Anuncis