Depuracions religioses

– Assenyala les diferències i les similituds territorials que observes entre aquests dos mapes (no, la diferència no és que un està inclinat i l’altre no).

Península Ibérica, cap al 1360

Península Ibérica cap al 1500

Des de 1360, Granada va romandre com regne vassall de Castella, sotmés a un fort tribut. Finalment, al 1492 les dues corones de Castella i Aragó, unificades via matrimoni, van liquidar-ho definitivament després d’una llarga guerra de deu anys.

Després de la conquesta del regne de Granada i la seua incorporació a la Corona de Castella al 1492, els “ideòlegs” de la unificació dinàstica consideraren que aquesta havia d’assentar-se sobre dos pilars fonamentals: la fidelitat a la Corona i la fidelitat al catolicisme. Qui no fóra fidel al monarca i a l’Església, estava de més.

Els jueus

Els primers en ser “depurats” van ser els jueus. Al 1492 es decretava la seua conversió forçosa al catolicisme. Molt poc després es va fer el mateix a Portugal. Qui no volguera convertir-se tenia només una opció: abandonar la Península Ibèrica.

Molts d’ells van marxar cap a Amsterdam. Aquesta és la sinagoga que van construir allí:

-Segons la placa conmemorativa, sabries dir en quin any va ser inaugurada?

Altres marxaren cap al Marroc, i altres cap a… les terres de l’Imperi Otomà.

El cas dels jueus ibèrics emigrats a Salònica

Després de 1500 la població de Salònica es va duplicar de sobte i per al 1530 ja ascendia a trenta mil habitants […] Els nouvinguts venien d’un racó inesperat: el Mediterrani occidental, a on els monarques hispans Ferran i Isabel estaven portant la cristianització a un altre nivell mitjançant l’expulsió dels jueus dels seus regnes. Atraïts per les ofertes del monarca turc Bayazid de concesions econòmiques i protecció política, els hispanoparlants jueus arribaren en massa. Alguns anaren a Estambul, Sarajevo, Safed i Alexandria, pero la colonia més gran es va formar a Salònica. […] De les tres principals comunitats religioses dins de les seues muralles -musulmans, cristians i jueus- esta última, que no existia al registre de població de 1478, de rrepent s’havia convertit en la més nombrosa de les tres.

[…]

“Els jueus de Salónica i Constantinoble, Alexandria i El Cairo, Venècia i altres nuclis comercials, empren l’espanyol als seus negocis. Jo conec xiquets jueus en Salònica que parlen espanyol tant bé com jo si no millor”, escribia Gonçalvo de Illescas. El navegant Diego Galán, natiu de Toledo, va trobar que els jueus de la ciutat “parlen castellà tan finament com en la capital imperial”.

[…]

La hispanització resultant de la seua cultura va ser de llarga durada: […] Al 1892, en el quatre-cents aniversari de l’edicte d’expulsió, periodistes i politics espanyols visitaren Salònica. Allí trobaren un vincle continuat  amb el seu propi passat, una avançada de la cultura ibèrica que había sigut ignorat al país d’origen durant segles. En paraules del senador espanyol Dr Ángel Pulido Fernández, eren espanyols sense una patria; però açò no era completament cert. La seua patria era la mateixa Salònica.

[…]

Al 1869 hi havia un semanari en turc, Rumeli, i dos grans diaris independents, el jueu La Época y el grec Ermis.

[…]

[Al 1913] La població total era de 157.889 habitants, dels quals un poc menys de 40.000 estaven enllistats com grecs, 45.867 com “otomans”, en otres paraules, musulmans, i 61.439 com jueus.

Mark MAZOWER: Salonica. City of Ghosts. 2004.

Salònica, hui en dia en territori grec, però que durant segles va ser part de l’Imperi Otomà.

– Esbrina per què l’autor va subtitular el seu llibre “ciutat de fantasmes”.

– Imagina’t que tu hagueres sigut una jueva al 1492. Què hauries fet: abandonar-ho tot i marxar cap a l’estranger, o batejar-te per a poder quedar-te al teu poble?

Lluís Vives

Però malgrat tot, després de 1492 l’antisemitisme va continuar creixent i a la Península Ibèrica aparegué el terme “neteja de sang” (limpieza de sangre), que volia dir que la persona en qüestió no tenia avantpassats jueus i que per tant era “cristià vell” (cristiano viejo). Prompte s’exigiria la “limpieza de sangre” fins i tot per a tràmits tan simples com per exemple embarcar-se cap a Amèrica: antisemitisme pur i dur.

– Creus que antisemitisme i antijudaisme volen dir exactament el mateix?

Igualment, es va desatar la caça del “criptojueu” o “marrano”, es a dir, de jueus que aparentment s’havien convertit al catolicisme però que en secret es creia que continuaven practicant la religió jueva.

El cas de Lluís Vives

El nou tribunal del Sant Ofici, establert a Valencia el 1484, estava dirigit especialment a vigilar l’ortodoxia dels conversos d’ origen jueu, tot i que ben aviat ampliaria el seu abast a d’altres àmbits, de la cultura popular a les pràctiques sexuals, i especialment a l’homosexualitat. […] 

El seu impacte sobre la societat valenciana, i en particular sobre la comunitat conversa, va ser arrasador. En a penes cinquanta anys, de 1484 a 1530, foren processades 2.354 persones -homes i dones a parts gairebé iguals-, la majoria acusades de judaïtzants (més del 90 % del total de les víctimes). I de les 1.842 que en coneixem la sort, 754 van ser condemnades a mort: un nombre particularment elevat que situa el tribunal de València entre els més repressius de tota la península, només superat pel de Sevilla. La tragèdia abastava sovint famílies senceres, com la de l’humanista Lluís Vives, en casa d’un oncle del qual es va descobrir una sinagoga clandestina l’any 1500. El pare, l’àvia, un germà i una germana de la mare foren cremats vius el 1524, i la mare i el besavi patern, desenterrats després de morts, i cremats els seus ossos. També van ser cremats els seus cosins, els seus veïns i, després de morir a la presó, el seu antic mestre d’ escola Antoni Tristany. Més enllà, però, de la foguera i de les altres penes imposades als condemnats, la confiscació dels béns d’ aquests i la inhabilitació dels seus descendents per a ocupar càrrecs públics i un ampli ventall de professions desarrelaven aquests llinatges burgesos -molts membres dels quals fugiren cap a d’altres zones menys inhòspites- i probablement contribuiren a agreujar el replegament de l’activitat econòmica i cultural de la ciutat de València.

Més de les tres quartes parts dels perseguits per la Inquisició eren mercaders i artesans, entre els quals abundaven els llibrers, els impressors, els metges, els pintors, els orfebres, els notaris, els juristes, els mestres d’escola, els professors de la Universitat i molts altres oficis relacionats directament amb el món de les lletres i de la cultura.

Antoni FURIÓ: Història del País Valencià. 1995

– Quin tribunal era l’encarregat de perseguir als criptojueus?

– Calcula quantes persones foren executades per la Inquisició a València cada any entre 1484 i 1530.

– Fes un resum del que va fer el tribunal amb la familia de Lluís Vives.

Joan Lluís Vives i March, nascut al 1492, va ser enviat pel seu pare a estudiar a París al 1509, amb 17 anys. Va ser un dels intel·lectuals europeus més importants de la seua època. Mai va tornar a València. Va morir a Bruges (actual Bèlgica) al 1540.

– Hui en dia Lluís Vives té una estàtua dedicada a ell, al pati de la Universitat de València. Escriu un text alternatiu per al pilar de l’estàtua.

– La Inquisició va estar activa a València fins… 1834. Investiga i esbrina qui va ser l’última persona executada pel delicte d’heretgia a Espanya.

Gramalletes (minuts 54-60 del vídeo)

– Investiga: Què era una gramalleta o sambenito?

– Una vegada cumplida la pena (o executat el condemnat), què es feia amb la seua gramalleta?

– $ A partir del vídeo, fes un RESUM de com funcionava realment el procés inquisitorial (minuts 1-38).

Els moriscs

Igual que feren amb els jueus, els Reis Catòlics (Isabel de Castella i Ferran d’Aragó) al 1502 promulgaren una llei obligant als musulmans dels seus regnes a convertir-se al cristianisme o, en cas contrari, abandonar les seues cases i marxar cap a l’estranger. Molts marxaren, però també molts acceptaren la conversió forçosa. No obstant això, socialment van ser marginats i eren assenyalats com “moriscs”.

Moriscs del regne de Granada, (p. s.XVI) segons Weditz.

A començaments del segle XVII els moriscs eren especialment nombrosos al Regne de València. Sobre una població total de uns 400.000 habitants, 1/3 eren moriscs. Eren gent molt treballadora, i per això eren una mà d’obra molt demandada i apreciada per la noblesa senyorial. A l’època hi havia un refrany castellà que deia “Quien tiene moro, tiene oro.”

Socialment marginats, els moriscs van mantenir la seua llengua (un dialecte de l’àrab anomenat al-garbiyya), els seus vestits, els seus costums i la seua religió (com ja veierem, molt semblant a la cristiana en molts aspectes i per tant fàcil de disimular).

Però malgrat que eren molt “productius” per als seus senyors, la intolerància va tenir més força que la racionalitat econòmica. Al 1609, tots els moriscs van ser expulsats dels regnes de les corones de Castella i Aragó.

Aquests van ser els esdeveniments al Regne de València:

Per tal d’evitar qualsevol oposició o resistència, l’ope­ració havia de fer-se amb el major secret. Els preparatius començaren a principis de l’estiu, amb la concentració de tota la flota, la mediterrània i l’oceànica, en el litoral valencià i el desembarcament dels tercios [exèrcits] de Napols, Sicí­lia i Llombardia. Finalment, el decret, expedit a Madrid el 4 d’agost [de 1609], va ser publicat a Valencia pel virrei, el mar­qués de Caracena, el 22 de setembre. Els moriscos, “assí hombres como mujeres, con sus hijos”, tenien tres dies per a dirigir-se als ports d’embarcament amb tots els béns mobles que poguessen transportar. Els que no poguessen emportar-se, les terres i les cases passarien a mans dels senyors: “Su Magestad ha tenido por bien de hazer merced destas haziendas rayzes y muebles, que no puedan llevar consi­go, a los señores cuyos vasallos fueren”. L’ordre d’expulsió, que només exceptuava els nens menors de quatre anys, afectava també les famílies mixtes: els fills de cristià vell i de morisca menors de sis anys podrien quedar-se, i la seua mare amb ells, “pero si el padre fuese morisco y la madre cristiana vieja, él será expelido y los hijos menores de seis años quedarán con la madre”.

Els moriscos foren conduïts en llargues columnes fins als ports de Vinaròs, València, Dénia, Xàbia i Alacant, on els esperaven les galeres de l’armada reial i nombrosos vaixells mercants, en la seua major part italians, atrets per les enormes expectatives de guany, ja que, en un últim gest d’afront i d’ignomínia, els deportats van ser obligats a pagar el passatge. L’operació es va completar en poc més de tres mesos, d’octubre de 1609 a gener de 1610, i segons els registres d’embarcament, prou exactes i fiables, afectà unes 111.396 persones, que van ser transfe­rides principalment al nord d’África i, en menor mesura, als dominis turcs. En alguns casos, els moriscos van ser víctimes d’assalts i robatoris per part dels cristians vells i fins i tot, ja en alta mar, de la tripulació que els transpor­tava.

[…]

En total, el nombre d’afectats per l’expulsió degué estar entorn dels 125.000 o 130.000, ja que a la xifra d’embarcats  -que el 1612 havia pujat ja a 117.464-   cal­dría afegir els morts i els fugits. Aproximadament, doncs, un terç  de la població valenciana, estimada en unes 400.000 persones a principis del segle XVII, havia estat eliminada de colp, tot provocant un buit demogrà­fic que no podia deixar de tenir conseqüències immedia­tes en l’economía del país. Conseqüències que no sem­blen haver inquietat massa els promotors de la mesura […]

Antoni FURIÓ: Història del País Valencià. 1995

– A la teua llibreta, fes un resum del text.

Comarques senceres quedaren desertes, com per exemple la Canal de Navarrés (València). Poc a poc, els senyors aconseguiren repoblar aquestes aldees i pobles. Però molts nuclis quedaren deserts per sempre.

Aquestes són les ruines de l’Aldea morisca d’Atzuvieta, a la Vall d’Alcalà (Alacant). Malgrat els esforços del seu senyor, mai va ser repoblada. (FONT: Joanbanjo)

Però malgrat el secretisme i la rapidesa amb la que es va dur a terme l’expulsió, en molts llocs la gent (no tan sols els moriscs) va oferir una ferma resistència. Aquest va ser el cas del poble de Villarubia de Los Ojos, a La Manxa, tal i com ens ho conta l’historiador Trevor Dadson:

Un día, trabajando en el archivo particular de los con­des de Salinas (que se encuentra ahora como parte del Archivo de la Casa de Híjar en el Archivo Histórico Provincial de Zaragoza), encontramos por azar un legajo de papeles que decía por fuera: «Cosas tocantes a los moriscos». Hojeando estos papeles nos dimos cuenta de que habíamos tropezado con una verdadera mina, pues aquí había papeles autógrafos del conde de Salinas sobre la expulsión de los moriscos de su villa, copias de otros papeles que había recibido de la Administración Central e información de sus propios administrado­res locales. En fin, habíamos encontrado lo que podríamos llamar la parte escondida u oculta de todo el proceso, y al mismo tiempo la par­te más apasionante de él ya que trataba de personas reales con nombres y direcciones, con trabajos y familias, individuos que iríamos conociendo personalmente como si aún vivieran. A raíz de la consul­ta de otros documentos del archivo de Salinas, nos empezó a entrar la sospecha, luego la fuerte convicción, de que muchos de estos moris­cos (si no todos) habían conseguido volver a Villarrubia y que sus des­cendientes aún se encuentran allí hoy en día. La repetición, hasta bien entrado el siglo XVIII, de nombres y apellidos, antes, durante y des­ pués de la expulsión no era explicable a menos que hubiesen conseguido volver y quedarse y reanudar una vida normal.

[…]

Creemos que las acciones de los villarrubieros, tanto cristianos vie­jos como cristianos nuevos, durante y después de la expulsión mere­cen los más encendidos elogios, como también el ambiente de coexis­tencia y convivencia apacibles que supieron crear aun dentro de unas condiciones más que negativas. Los villarrubieros de hoy pueden sen­tirse orgullosos de sus antepasados, gente que demostró que sí que era posible vivir en paz con sus vecinos, de la raza y etnia que fuesen, e intentar crear una sociedad plural en la que cabían todos. En nuestros días en los que la hostilidad y odio raciales han vuelto a aflorar en diversas partes de Europa y en que de nuevo se ha vuelto a hablar de «limpieza étnica», la honrosa excepción de Villarrubia (y de otros pueblos que esperan a alguien que los estudie) no puede  menos que devolvernos cierta fe y esperanza en el ser humano. Como dijo hace tiempo Antonio Domínguez Ortiz con gran acierto: «La expulsión de la minoría no era un hecho inevitable, no era una exigencia de la mayoría cristiana. Fue una medida impuesta desde arriba y aceptada sin entusiasmo; incluso, no pocas veces, con cierta resistencia pasiva. Esta es la historia que nos queda por narrar». En el caso de Villarru­bia, la historia que nos queda por narrar no es de resistencia pasiva sino activa, y de ahí deriva su gran valor.

Trevor DADSON: Los moriscos de Villarubia de los Ojos. 2007. Pp. 25-26, 36.

– Quina és la pista que va fer pensar al professor Dadson que els moriscs de Villarrubia finalment havien conseguit evitar l’expulsió?

– Qui va ajudar als moriscs de Villarrubia? Per què ho feren?

---

– Hui en dia, creus que podria donar-se a Espanya una segona gran expulsió? Raona la teua resposta.

Maig 2015