Depuracions religioses: els moriscs

24 Abril, 2020

Els moriscs

Igual que feren amb els jueus, els Reis Catòlics (Isabel de Castella i Ferran d’Arago) al 1502 promulgaren una llei obligant als musulmans dels seus regnes a convertir-se al cristianisme o, en cas contrari, abandonar les seues cases i marxar cap a l’extranger. Molts marxaren, però també molts acceptaren la conversió forçosa. No obstant això, socialment van ser marginats i eren assenyalats com “moriscs”.

A començaments del segle XVII els moriscs eren especialment nombrosos al Regne de València. Sobre una població total de uns 400.000 habitants, 1/3 eren moriscs. Eren gent molt treballadora, i per això eren una mà d’obra molt demandada i apreciada per la noblesa senyorial. A l’època hi havia un refrany castellà que deia “Quien tiene moro, tiene oro.”

Socialment marginats, els moriscs van mantenir la seua llèngua (un dialecte de l’àrab anomenat al-garbiyya), els seus vestits, els seus costums i la seua religió (molt semblant a la cristiana i per tant fàcil de disimular).

Però la intolerància va tenir més força que la racionalitat econòmica. Al 1609, tots els moriscs van ser expulsats dels regnes de les corones de Castella i Aragó.

Aquests van ser els esdeveniments al Regne de València:

Per tal d’evitar qualsevol oposició o resistència, l’ope­ració havia de fer-se amb el major secret. Els preparatius començaren a principis de l’estiu, amb la concentració de tota la flota, la mediterrània i l’oceànica, en el litoral valencià i el desembarcament dels tercios [exèrcits] de Napols, Sicí­lia i Llombardia. Finalment, el decret, expedit a Madrid el 4 d’agost [de 1609], va ser publicat a Valencia pel virrei, el mar­qués de Caracena, el 22 de setembre. Els moriscos, “assí hombres como mujeres, con sus hijos”, tenien tres dies per a dirigir-se als ports d’embarcament amb tots els béns mobles que poguessen transportar. Els que no poguessen emportar-se, les terres i les cases passarien a mans dels senyors: “Su Magestad ha tenido por bien de hazer merced destas haziendas rayzes y muebles, que no puedan llevar consi­go, a los señores cuyos vasallos fueren”. L’ordre d’expulsió, que només exceptuava els nens menors de quatre anys, afectava també les famílies mixtes: els fills de cristià vell i de morisca menors de sis anys podrien quedar-se, i la seua mare amb ells, “pero si el padre fuese morisco y la madre cristiana vieja, él será expelido y los hijos menores de seis años quedarán con la madre”.

Els moriscos foren conduïts en llargues columnes fins als ports de Vinaròs, València, Dénia, Xàbia i Alacant, on els esperaven les galeres de l’armada reial i nombrosos vaixells mercants, en la seua major part italians, atrets per les enormes expectatives de guany, ja que, en un últim gest d’afront i d’ignomínia, els deportats van ser obligats a pagar el passatge. L’operació es va completar en poc més de tres mesos, d’octubre de 1609 a gener de 1610, i segons els registres d’embarcament, prou exactes i fiables, afectà unes 111.396 persones, que van ser transfe­rides principalment al nord d’África i, en menor mesura, als dominis turcs. En alguns casos, els moriscos van ser víctimes d’assalts i robatoris per part dels cristians vells i fins i tot, ja en alta mar, de la tripulació que els transpor­tava.

[…]

En total, el nombre d’afectats per l’expulsió degué estar entorn dels 125.000 o 130.000, ja que a la xifra d’embarcats  -que el 1612 havia pujat ja a 117.464-   cal­dría afegir els morts i els fugits. Aproximadament, doncs, un terç  de la població valenciana, estimada en unes 400.000 persones a principis del segle XVII, havia estat eliminada de colp, tot provocant un buit demogrà­fic que no podia deixar de tenir conseqüències immedia­tes en l’economía del país. Conseqüències que no sem­blen haver inquietat massa els promotors de la mesura […]

Antoni FURIÓ: Història del País Valencià. 1995

– A la teua llibreta, fes un resum del text.

Comarques senceres quedaren desertes, com per exemple la Canal de Navarrés (València). Poc a poc, els senyors aconseguiren repoblar aquestes aldees i pobles. Però molts nuclis quedaren deserts per sempre.

Aquestes són les ruines de l’Aldea morisca d’Atzuvieta, a la Vall d’Alcalà (Alacant). Malgrat els esforços del seu senyor, mai va ser repoblada. (FONT: Joanbanjo)

Però malgrat el secretisme i la rapidesa amb la que es va dur a terme l’expulsió, en molts llocs la gent (no tan sols els moriscs) va oferir una ferma resistència. Aquest va ser el cas del poble de Villarubia de Los Ojos, a La Manxa, tal i com ens ho conta l’historiador Trevor Dadson:

Un día, trabajando en el archivo particular de los con­des de Salinas (que se encuentra ahora como parte del Archivo de la Casa de Híjar en el Archivo Histórico Provincial de Zaragoza), encontramos por azar un legajo de papeles que decía por fuera: «Cosas tocantes a los moriscos». Hojeando estos papeles nos dimos cuenta de que habíamos tropezado con una verdadera mina, pues aquí había papeles autógrafos del conde de Salinas sobre la expulsión de los moriscos de su villa, copias de otros papeles que había recibido de la Administración Central e información de sus propios administrado­res locales. En fin, habíamos encontrado lo que podríamos llamar la parte escondida u oculta de todo el proceso, y al mismo tiempo la par­te más apasionante de él ya que trataba de personas reales con nombres y direcciones, con trabajos y familias, individuos que iríamos conociendo personalmente como si aún vivieran. A raíz de la consul­ta de otros documentos del archivo de Salinas, nos empezó a entrar la sospecha, luego la fuerte convicción, de que muchos de estos moris­cos (si no todos) habían conseguido volver a Villarrubia y que sus des­cendientes aún se encuentran allí hoy en día. La repetición, hasta bien entrado el siglo XVIII, de nombres y apellidos, antes, durante y des­ pués de la expulsión no era explicable a menos que hubiesen conseguido volver y quedarse y reanudar una vida normal.

[…]

Creemos que las acciones de los villarrubieros, tanto cristianos vie­jos como cristianos nuevos, durante y después de la expulsión mere­cen los más encendidos elogios, como también el ambiente de coexis­tencia y convivencia apacibles que supieron crear aun dentro de unas condiciones más que negativas. Los villarrubieros de hoy pueden sen­tirse orgullosos de sus antepasados, gente que demostró que sí que era posible vivir en paz con sus vecinos, de la raza y etnia que fuesen, e intentar crear una sociedad plural en la que cabían todos. En nuestros días en los que la hostilidad y odio raciales han vuelto a aflorar en diversas partes de Europa y en que de nuevo se ha vuelto a hablar de «limpieza étnica», la honrosa excepción de Villarrubia (y de otros pueblos que esperan a alguien que los estudie) no puede  menos que devolvernos cierta fe y esperanza en el ser humano. Como dijo hace tiempo Antonio Domínguez Ortiz con gran acierto: «La expulsión de la minoría no era un hecho inevitable, no era una exigencia de la mayoría cristiana. Fue una medida impuesta desde arriba y aceptada sin entusiasmo; incluso, no pocas veces, con cierta resistencia pasiva. Esta es la historia que nos queda por narrar». En el caso de Villarru­bia, la historia que nos queda por narrar no es de resistencia pasiva sino activa, y de ahí deriva su gran valor.

Trevor DADSON: Los moriscos de Villarubia de los Ojos. 2007. Pp. 25-26, 36.

– Quina és la pista que va fer pensar al professor Dadson que els moriscs de Villarrubia finalment havien conseguit evitar l’expulsió?

– Qui va ajudar als moriscs de Villarrubia?

---

– Hui en dia, creus que podria donar-se a Espanya una segona gran expulsió? Raona la teua resposta.

Maig 2015

Written by A.M Publicat dins de miscel·lània