La societat andalusí

Moneda hispanoàrab del segle VIII (4,16 grs d’or). Per una cara inscripció en àrab i per l’altra, inscripció en llatí.

Una societat heterogènia

L’elit de la nova societat andalusí estava constituida pels musulmans d’origen àrab (de Siria i la Península Aràbiga). Eren una minoria, però detentaven els llocs de poder més importants.

Els seguien en importància els musulmans nordafricans. Van consituir el gros de l’exercit que va conquerir i ocupar la Península.

Una conjetura…

 – Aquestes dues ciutats relativament pròximes entre sí, Alaluas i Msallata, quins dos noms de la nostra comarca et recorden?

– Averigua on es troben.

Els cristians i els jueus podien continuar amb les seues respectives religions, però pagant tota una sèrie d’impostos, molt gravosos. Per això, molt prompte les conversions a l’Islam es feren massives.

Els “nouvinguts” a la fe de Mahoma es deien Muladies.

Els cristians que mantingueren les seues creences (dimmíes), a la Península Ibèrica s’anomenaven moçàrabs.

Els moçarabs tenien que pagar dos impostos extra: el jarach i la chizya. El jarach es pagaba segons la terra posseïda i podia suposar fins a un 20% de la producció. I la chizya es pagaba mensualment per persona. Curiosament, el clergat cristià estava lliure del pagament de la chizya. Estaven exempts també els xiquets, dones, malalts i captaires (“mendigos”).

El culte cristiá era respectat i estava protegit per les autoritats. Un exemple significatiu: a començaments del segle IX a les portes de Còrdova hi havien nou monestirs i dos convents.

Els moçarabs contaven amb una gran autonomia dins del món andalusí. Tenien els seus propis jutges i les seues pròpies lleis. Així mateix, gaudien d’una llibertat de moviments total. Podien anar-se’n quan volgueren i on volgueren, territoris cristians inclosos.

Els moçarabs (o dimmíes) tenien prohibit fabricar o portar armes així com muntar a cavall (a l’època, un “animal de guerra”). Axí mateix, no podien tenir al seu servei a un musulmà.

La llèngua oficial era l’àrab, però la gent al carrer s’entenia parlant l’al-garbiyya, un dialecte àrab coloquial farcit de paraules romances.

L’economia andalusí

De manera semblant a com va succeir al món romà, l’agricultura va assolir uns nivells de productivitat prou acceptables. I la generació d’excedents…

– Quins efectes va tenir sobre les ciutats? Per què?

Però a diferència del món romà clàssic, a la societat andalusí l’esclavitud era residual (hi havien esclaus, però molt pocs). Les terres eren treballades per camperols lliures que comercialitzaven l’excedent de les seues collites.

La gent vivia en pobles i en alqueries, i venia la seua producció i comprava altres productes que necessitaven als mercats de les ciutats pròximes. El mercat era doncs una peça clau a l’economia andalusí. El mostassaf era el funcionari encarregat de “governar” el mercat o mercats d’una ciutat.

– Quins questions i problemes creus tu que havia de resoldre el mostassaf?

Les terres eren poseïdes bé de forma particular (més o menys com hui en dia), però sobretot de forma comunal:

Les mesquites eren titulars de grans quantitats de terres (habus) que eren repartides entre camperols disposats a treballar-les a canvi del pagament del zakat (almoina) a la mesquita.

Els pobles i alqueries eren també propietaris col·lectius de terres. Estes eren repartides en usdefruit entre les famílies del poble.

Els grans propietaris solien explotar les seues terres en règim de parceria: el camperol cedia una part de la collita al propietari en pagament a l’ús de la terra.

En teoria, tota la terra era propietat de l’Estat (Comunitat de Creients o Umma), que la havia cedit en algun moment passat als avantpassats dels propietaris actuals, de manera que en qualsevol moment el cap suprem de la Comunitat de Creients (l’Emir/Califa) podia revocar eixa cessió (almenys en teoria).

L’Art andalusí de l’Alta Edat Mijana

– Per parelles, prepareu una presentació digital (powerpoint) sobre la Mesquita de Córdoba i les muralles àrabs de Balansiya (València). Envieu-la al vostre docent en la data acordada.