La vall del Túria al segle III a.e.c.

Escriu un resum de la informació d’aquesta notícia a la teua llibreta.

Captura de pantalla 2017-11-21 a las 8.32.51.pngCaptura de pantalla 2017-11-21 a las 8.33.30.pngCaptura de pantalla 2017-11-21 a las 8.34.06.png

FONT: diari El País                   Dibuix del fris.

Anuncis

El judici de les ànimes

Dalt, el judici d’Osiris. El cor del difunt es pesat per Anubis. Si el cor pesara més que una ploma, seria devorat per Ammit, la deesa amb cap de cocodril, i l’anima del mort quedaria condemnada i seria destruïda.  A la segona vinyeta veiem que el difunt ha superat la prova i es conduit a la presència d’Osiris.

Baix, el judici de Sant Miquel. Si les bones obres pesen més que les dolentes, l’anima del difunt quedarà salvada. A la dreta del relleu, veiem com un dimoni s’hi porta les ànimes dels condemnats, a l’Infern.

 

Les religions jueucristianes

El punt de partida: el judaisme

El judaisme va ser la religió dominant entre els grups humans que van viure a l’àrea de l’actual Israel des del segle VIII aC fins a la conquesta àrab, al segle VII dC.

Així doncs, el judaisme era (i és) la religió exclusiva i excloent d’una comunitat ètnica, els jueus, que es consideraven a sí mateixos el poble elegit per Deu.

La història, lleis i creences d’aquesta aliança van ser fixades per escrit en un conjunt de “llibres”. Aquests “llibres”, tots junts, conformen la bíblia jueva, el Tanaj. El nucli del Tanaj son els cinc primers llibres o “Llibres de la Llei”, coneguts conjuntament com la Torah. Als “llibres” del Tanaj es troben les històries d’Adan i Eva, l’Arca de Noé, Moisés i la Terra Promesa, David i Goliat, etc.

El Tanaj probablement es va començar a escriure a finals del segle VII aC, i va quedar totalment fixat i acabat al segle IV aC. Originàriament està escrit en hebreu, la llengua dels jueus.

A la “bíblia” jueva (Tanaj), Déu té una relació directa i intensa amb el seu poble (els jueus), als que premia o castiga (durament) segons ell considera que s’han comportat. Els personatges que actuen com a “contactes directes” amb Déu són els anomenats Profetes. Ells son interpel·lats directament per Déu i ells són els que comuniquen la voluntat de Déu al poble elegit. A més, tenen el poder de predir el futur (fer profecies).

Palestina (Israel) va ser una de les províncies de l’Imperi Romà i els jueus van viure com a minoria religiosa sense problemes dins de l’Imperi. Hi havia jueus no tan sols a Palestina. Degut a la migració, a més hi havien importants comunitats jueves repartides per totes les grans ciutats de l’Imperi.

Els jueus rebels

Al començaments del segle I dC, a la província de Palestina, les coses estaven un poc tirants. Entre els jueus es parlava d’encetar una rebel·lió violenta contra el domini romà. En poques paraules, l’argument era el següent: “Nosaltres som el Poble Elegit i tenim a Déu de la nostra part. Per què tenim que aguantar a quests romans infidels?”

En aquest clima d’animadversió contra Roma, la rebel·lió es predicava en el llenguatge de la religió.

Doncs bé, en mig d’aquest context, va començar a predicar un sacerdot jueu (rabí) conegut com Jesús. Originari de la ciutat de Nazaret, ell mateix va ser previament seguidor d’altre rabí, Joan el Baptista, que va acabar executat per les autoritats jueves acusat de promoure la rebel·lió.

Jesús de Nazaret va començar a predicar pel seu compte. Ell era primer que tot un rabí, i el que predicava era una versió radical de la religió jueva: segons ell, dins de la comunitat del “Poble Elegit”, les desigualtats econòmiques havien de desaparèixer sí o sí. Els jueus rics estaven en l’obligació de renunciar a les seues fortunes i havien de compartir-les amb la resta de la gent (jueva, clar està).

A més, estava convençut que de manera imminent s’anava a produir una intervenció de Déu per tal de acabar amb els romans i imposar eixe nou estat de coses. I aquest cataclisme social, polític i religiós seria dirigit per un super-profeta: el Messies.

Ell en un principi es considerava a sí mateix només com un més dels que estaven preparant el terreny per a la vinguda d’aquest enviat de Déu, aquest super-profeta i cabdill militar, el Messies. No sabem si progressivament ell va acabar convençut de que ell mateix era el Messies.

El cas és que, com a rabí, durant els seus encontres amb la gent, com a mostra i prova de que ell era un home de Déu, Jesús suposadament realitzava tot tipus d’actes miraculosos tals com curar malalts, fer caminar a paralítics, fer veure a cecs i fins i tot ressuscitar a una persona que ja estava morta. A més, presumptament era capaç d’expulsar als dimonis que havien ocupat el cos de persones (endimoniats).

Durant els seus incessants periples per Galilea i Judea (Palestina), Jesús anava acompanyat d’una guàrdia personal de seguidors, els Apòstols, alguns dels quals (o potser tots) anaven armats. La voluntat de Jesús era que aprengueren les seues ensenyances i que anassen després pel seu compte predicant la imminent “vinguda del Regne de Deu” es a dir, la revolució social i política que, amb ajuda de Déu, acabaria amb els romans i les desigualtats econòmiques entre jueus.

Com pots imaginar, ni les autoritats romanes ni els jueus rics estaven massa d’acord  amb les idees de Jesús. Així, aprofitant la seua estada en Jerusalem, l’apressaren i en un judici exprés el condemnaren a mort i l’executaren amb la crueltat reservada per als rebels: la mort en la creu.

La crucifixió era una mort llarga i lenta que consistia en clavar a un esser humà en una creu de fusta i deixar-lo morir. L’agonia podia durar dies i dies.

De corrent jueva a nova religió

Després de la seua execució, els deixebles de Jesús no es desanimaren, ni molt menys. Afirmaren que Jesús miraculosament havia tornat a la vida i que havia abandonat la seua tomba: havia ressuscitat. Sempre segons la seua versió, Jesús, després de parlar amb ells en varies ocasions, havia pujat al cel per tal d’encontrar-se amb Déu. I allí estava. No obstant això,  la seua tornada era imminent, i en aquesta ocasió baixaria dels cels ja com a Messies plenament investit dels poders divins. Acabaria amb els romans (per suposat) i a més celebraria un macro-judici al que serien jutjats tant els vius com els morts (prèviament ressuscitats). Els bons passarien a gaudir del Nou Regne. Però els dolents quedarien condemnats per a sempre a les tortures de l’Infern. Aquest seria el Judici Final.

Així, a l’espera del Judici Final, el que calia era redimir-se dels pecats de la manera més ràpida i més eficaç possible.

De moment, els seguidors de Jesús eren jueus ortodoxos i continuaven plenament dins del judaisme, això sí,  tractant de convèncer tant als seus amics i familiars com a altres jueus. Però la seua fe en la vinguda imminent del messies (prèviament) crucificat no tenia massa èxit entre els jueus.

Pau de Tarsos (10? dC-65? dC)

Pau de Tarsos, un jueu seguidor d’aquest corrent, va començar a predicar aquesta versió del judaisme tant entre jueus com entre no jueus. El missatge d’igualtat social i càstig imminent per als malvats va tenir un èxit enorme entre la gent de les ciutats de la part Oriental de l’Imperi. Així, paradoxalment, el nou corrent religiós jueu estava tenint un èxit impressionant entre… no jueus. El trencament va ser qüestió de poc temps, i el judaisme paulí va acabar convertint-se en una nova religió: el cristianisme.

Immediatament, Pau de Tarsos va promoure la fixació de les seues doctrines, de les tradicions orals dels fets de Jesús i els seus deixebles (els apòstols), en textos escrits. Aquests “llibres” van ser originàriament escrits en grec. Tots junts conformen el que hui en dia es coneix com el Nou Testament, escrit durant la segona meitat del segle I dC a partir de les tradicions orals que es mantenien entre els seguidors de Jesús i en les que es contaven els seus fets. Els autors reals dels llibres del “Nou Testament” ens són desconeguts.

Des del principi, dins del cristianisme el Tanaj jueu es va mantenir com a text sagrat. Se li va anomenar Antic Testament, en peu d’igualtat amb el Nou Testament. Junts, Antic i Nou Testament conformen el llibre sagrat cristià: la Bíblia.

Al Nou Testament apareixen uns personatges que només molt ocasionalment apareixien a l’Antic Testament: els àngels i els arcàngels. Aquests són éssers sobrenaturals que actuen com emissaris de Déu, comunicant missatges puntuals a persones concretes.

Així mateix, Pau va establir en cada ciutat la organització jeràrquica dels seus seguidors en “esglèsies”, gestionades i dirigides cada una d’elles per un Bisbe i els seus ajudants.

El cristianisme post-paulí

Donat que la segona arribada de Jesús i el conseqüent Judici Final, a pesar del pas dels anys, no es produïa, el cristianisme va haver d’adaptar-se teològicament a aquesta circumstància. Així, en la doctrina cristiana el Judici Final es va posposar per a un futur llunyà i en el seu lloc es va col·locar com a substitut una mena de “judici final particular”: a la mort de la persona la seua ànima seria jutjada: si havia sigut bona persona, aniria al Cel, però si havia sigut una persona dolenta, aniria a l’Infern.

Poc després a la teologia cristiana es va establir una mena “d’infern temporal”: el purgatori. En aquest lloc romandrien les ànimes dels que havien sigut dolents, però no molt, a l’espera de que les bones obres dels seus descendents els redimiren dels seus pecats i els permetessen finalment pujar al cel. Aquestes “bones obres” podien ser perfectament regals a l’Esglèsia.

Altra novetat del cristianisme post-paulí van ser els sants. Quan una persona havia dut una vida o una mort d’especial significança es suposava que, una vegada en el cel, disposava de poders especials, poders que es concretaven en que eixa o eixe sant podia actuar de forma sobrenatural directament sobre la Terra. Així, si des de la Terra els creients demanaven un favor al sant o a la santa amb suficient insistència, potser que el sant els fera cas i obrara el favor demanat. Es considerava que si la petició era acompanyada per alguna coseta més (una penitència, un regal a l’Església…), el sant faria més cas.

El culte dels sants es va estendre i es va fer enormement popular, moltes vegades superposant-se a antics cultes pagans.

Una variant d’aquest fenomen va ser el culte a verges i crists: “versions” locals de la verge María i de Jesús, a les que els creients atribueixen poders específics (e.g. la “Virgen del Rocío” o el “Cristo de la Buena Muerte”).

I altra derivació del culte als sants va ser el culte a “les relíquies“. Una relíquia és una part del cos d’un sant o del mateix Jesús, o un objecte directament relacionat amb ells. Doncs bé, a eixes relíquies se’ls atribueix poders sobrenaturals (e.g. el braç incorrupte de Sant Vicent o el calze de l’últim sopar de Jesús).


FONTS:

FINKELSTEIN, Israel; SILBERMAN, Neil A.: The Bible Unearthed. Archaeology’s New Vision of Ancient Israel and the Origin of Its Sacred Texts. Touchstone, New York, 2002.

PIÑERO, Antonio (ed.): Orígenes del Cristianismo. Antecedentes y primeros pasos. Eds. El Almendro, Córdoba, 1991.

PUENTE OJEA, Gonzalo: El Evangelio de Marcos. Del Cristo de la Fe al Jesús de la Historia. Siglo XXI, Madrid, 1992.

TREBOLLE BARRERA, Julio: La Biblia judía y la Biblia cristiana. Introducción a la historia de la Biblia. Trotta, Madrid, 1998.

VERMES, Geza: Christian Beginnings. From Nazareth to Nicaea, AD 30-325. Penguin Books, London, 2013.